06 juny QUAN LA PARELLA ES TRANSFORMA: entendre i cuidar el vincle després de l’arribada d’un nadó
L’arribada d’un nadó remou les arrels. Porta amor, tendresa i moments irrepetibles però també cansament, vulnerabilitat i canvis que poden sacsejar el vincle de parella. No és estrany sentir-se lluny de qui tens al costat just quan més us necessiteu. La majoria de parelles passen per aquí, encara que no sempre ho expliquin.
Un dels errors més comuns és pensar que, si ja no us estimeu “com abans”, és que l’amor s’ha acabat. Però l’amor no desapareix: es transforma. Deixa de ser espontani, lleuger o passional per fer-se més calmat, més pràctic, més compromès. Aquesta transformació, si no es comprèn i s’acull, pot generar distància i malestar.
El vincle de parella, com el cos després del part, també necessita una recuperació. Espai, temps, comprensió. Acceptar els canvis no és resignar-se sinó reconèixer que ara us estimeu d’una altra manera i que aquesta nova manera també pot ser bonica si es cuida amb consciència.
LES DIFICULTATS MÉS HABITUALS EN LA PARELLA DURANT LA CRIANÇA
1. Distància emocional
Després de tenir un fill, moltes parelles expliquen que, tot i continuar estimant-se, se senten més lluny l’una de l’altra. Les converses es tornen pràctiques i rutinàries: “Has canviat el bolquer?”, “Què sopem avui?”, “A quina hora té el pediatre?”. Costa trobar espais per parlar de com se sent cadascú, per mirar-se amb calma o simplement per compartir silenci sense presses. El vincle es pot anar afeblint sense que la parella se n’adoni.
Per què passa?
L’arribada d’un nadó ho capgira tot: el son es redueix, l’energia mental s’esgota i les necessitats del petit passen a ocupar tot l’espai físic i emocional. És una etapa intensa i absorbent. És natural que la parella passi a un segon pla, però si aquesta dinàmica s’allarga massa, pot fer que la connexió emocional es refredi i que apareguin sentiments de solitud o incomprensió dins la relació.
Què pot ajudar?
Reubicar la parella com a espai de refugi i no només de logística. No calen grans plans ni moments perfectes: els petits rituals del dia a dia poden ser claus per mantenir el vincle viu. Pot ser mirar-se cinc minuts abans d’anar a dormir, preguntar-se “com estàs tu avui?”, fer-se una abraçada llarga, o compartir un cafè mentre el nadó fa la migdiada.
També pot ser útil reservar algun espai setmanal, encara que sigui breu, per parlar no només de la criança, sinó de la relació, de com se sent cadascú i de què necessita. A vegades només cal sentir que l’altre hi és, escolta i entén. La connexió no es mesura pel temps, sinó per la qualitat de la presència.
2. Manca de desig sexual o intimitat
Després de tenir un fill, és molt comú que la intimitat de parella canviï. Una part de la parella, sovint la dona, pot sentir-se desconnectada del propi cos, sense energia ni desig sexual. Això pot generar sentiments de distància, inseguretat o frustració si no se’n parla o si l’altre ho viu com un rebuig.
Per què passa?
El cos ha passat per un gran canvi: l’embaràs, el part, el postpart. Les hormones fluctuen, poden aparèixer molèsties físiques, sensibilitat, dolor… i, alhora, s’hi afegeixen el cansament extrem i l’exigència constant de la criança. El descans es torna un luxe i la connexió amb el propi cos es pot veure alterada.
En aquest context, el desig pot desaparèixer temporalment. I això no vol dir que no hi hagi amoro atracció: vol dir que el cos i la ment estan en un altre lloc. És una reacció natural i molt més freqüent del que sembla.
Què pot ajudar?
El primer pas és poder parlar-ne sense pressió ni judici. Posar-hi paraules ajuda a entendre’s i a cuidar el vincle. No es tracta de “tornar a la normalitat” com abans, sinó de trobar una nova manera d’estar junts. El desig no sol aparèixer per obligació sinó quan hi ha espai per la tendresa, la comprensió i el contacte segur.
Buscar altres formes de proximitat pot ser clau: una abraçada que dura uns segons més del que és habitual, una carícia sense propòsit, una conversa íntima, mirar-se i reconèixer-se enmig del caos. La sexualitat pot renéixer des d’aquests gestos petits. Però cal donar temps al cos, i sobretot, cuidar la connexió emocional. Quan hi ha complicitat i escolta, la intimitat torna a florir.
3. Desigualtat en la càrrega mental i les tasques
Una de les parts pot arribar a sentir que porta tot el pes a les espatlles: cuidar el nadó, mantenir la casa, gestionar cites mèdiques, planificar àpats, recordar aniversaris, organitzar compres, fer rentadores… I no només fer-ho, sinó pensar-ho, anticipar-ho, coordinar-ho. Aquesta càrrega invisible desgasta molt més del que es veu des de fora.
Per què passa?
Sense voler-ho, moltes parelles entren en dinàmiques desiguals que reprodueixen rols tradicionals: una persona assumeix la responsabilitat i l’altra “ajuda”. Però ajudar no és el mateix que compartir.
La càrrega mental, tot allò que implica pensar en el que cal fer, organitzar-lo i assegurar-se que passi, no es veu, però pesa. I quan recau sempre en la mateixa persona, pot generar saturació, ressentiment o una sensació d’estar sol dins la parella, tot i tenir companyia.
A vegades no es tracta de mala fe, sinó de manca de consciència. Si no es parla, el desequilibri es manté.
Què pot ajudar?
El primer pas és fer visible allò invisible. Seure junts, amb calma, i fer una llista de totes les tasques (no només les que es fan, sinó també les que es pensen o es planifiquen). Des de coses pràctiques com preparar la bossa del nadó fins a recordar que cal demanar hora al pediatre o pensar què sopareu cada dia.
Repartir aquesta càrrega de manera equitativa, no només a nivell d’acció, sinó també de responsabilitat mental, pot canviar la dinàmica de parella.
També és important revisar regularment com us sentiu amb aquesta distribució. La vida amb un nadó és canviant i el que funciona una setmana potser no funciona a la següent.
I, sobretot, cuidar el reconeixement mutu. Frases com “Gràcies per estar pendent de tot això” o “Sé que fas molta feina que no es veu” poden semblar petites però sentir-se vist i valorat és essencial per sostenir el vincle.
4. Augment de les discussions o silencis tensos
Hi ha parelles que, després de tenir un fill o filla, passen de discutir per tot a no parlar de res. Altres conviuen amb un silenci carregat de tensió, mirades esquives o respostes seques. El malestar no s’expressa però es respira. Es nota en la irritabilitat, en els gestos, en la distància que va creixent a poc a poc.
Per què passa?
La criança és exigent i el cansament s’acumula. Quan es dorm poc, es viu amb presses i no hi ha espais per descansar o desconnectar, la paciència es redueix dràsticament. La capacitat d’escoltar a l’altre també. Petites coses poden fer saltar espurnes, no tant pel que passa en aquell moment sinó pel que fa temps que no s’ha dit. El malestar silenciat es transforma en retrets o en indiferència.
A vegades, discutir molt o callar massa són dues cares de la mateixa moneda: la dificultat per expressar el que realment s’està vivint.
Què pot ajudar?
Parlar des del que un sent, no des del que l’altre fa malament. Canviar el “Tu mai m’ajudes” per “Em sento sola i desbordada” pot obrir una conversa en lloc de tancar-la. Quan l’altre no se sent atacat, és més fàcil que escolti.
També pot ajudar pactar límits sans a l’hora de discutir. Si una conversa escala massa, és millor parar, respirar, i reprendre-la més endavant. Discutir no és dolent en si mateix: forma part de conviure. Però l’objectiu hauria de ser entendre’s, no guanyar.
Trobar espais per parlar, encara que siguin breus i imperfectes, pot marcar una gran diferència. I si és difícil fer-ho a soles, es pot recórrer a ajuda professional.
5. Sensació de pèrdua com a parella
Després de tenir un fill, moltes parelles senten que han deixat de ser un “nosaltres” per convertir-se només en “els pares de”. Es veuen com a mares i pares, però ja no com a amants, companys o còmplices. I, a poc a poc, la relació pot començar a sentir-se buida o desconeguda.
Per què passa?
La criança d’un nadó pot ser absorbent, especialment al principi. Les rutines giren entorn del petit: dormir, alimentar-lo, calmar-lo, estar-hi present. Això fa que la parella deixi de fer coses junts, de mirar-se, de parlar de temes que no siguin logístics o relacionats amb el nadó.
A mesura que passen els dies, pot aparèixer una sensació de pèrdua: On hem quedat nosaltres? Quan va ser l’última vegada que vam parlar sense interrupcions?
És una vivència molt habitual però que sovint es viu en silenci, amb nostàlgia o culpa.
Què pot ajudar?
Recordar que, abans de ser pares, éreu dues persones que es van escollir. I que cuidar aquesta connexió és part del que sosté la família. No calen grans plans ni escapades.
Podeu començar recuperant espais que siguin només per vosaltres, encara que siguin curts. Tornar a fer alguna cosa que us agradava: cuinar plegats, veure una pel·lícula, sortir a caminar, riure amb una anècdota absurda. Mirar fotos de quan començàveu, recordar moments que us feien sentir propers, fer una activitat nova junts, encara que sigui a casa.
També pot ajudar parlar obertament del que trobeu a faltar, sense retrets.
Perquè sí, ara sou una unitat de criança. Però continueu sent dues persones amb desitjos, vincles i una història compartida. I aquesta història mereix ser cuidada.
PER TANT… L’AMOR ES TRANSFORMA PERÒ POT CRÉIXER
No és que ja no us estimeu. És que ara estimeu des d’un altre lloc. Més cansat, potser. Més silenciós i que es reflexa en altres fets:
- “Ell em prepara cada matí la tassa de cafè perquè sap que no he dormit gens i que el primer moment del dia em costa molt.”
- “Ja no tenim sexe com abans però quan m’agafa la mà mentre dono el pit, em sento connectada amb ell.
- “Quan em diu que ho estic fent molt bé, encara que jo em senti malament, em torna una mica la confiança.”
- “Quan el nadó s’adorm, encara que siguin 10 minuts, ens asseiem junts al sofà, ens mirem i ens preguntem com estem.”
- “L’altre dia em va portar un llibre que sabia que m’agradaria, només perquè tornés a tenir un espai per a mi.”
CONCLUSIONS
Totes aquestes dificultats són normals. No volen dir que la parella s’estigui trencant. Volen dir que esteu canviant i que necessiteu adaptar-vos. El vincle també es reconfigura. I com més consciència hi poseu, més oportunitats tindreu de créixer junts.
No es tracta de tornar a ser els d’abans sinó de reconèixer qui sou ara. De mirar-vos amb noves ulleres. D’escollir-vos, un cop més, des del present.
FONTS CONSULTADES
Ramírez, E. (2020). Maternidad, paternidad y relación de pareja. Article extret del següent lloc web: https://acompanyamentfamiliar.com/es/articulos/maternidad-paternidad-y-relacion-de-pareja/
Villarreal, Y. (2025). Diez consejos de maternidad y cómo cuidar tu relación de pareja en el proceso. Article extret del següent lloc web: https://www.enpareja.com/confesiones/10-consejos-de-maternidad–y-como-cuidar-tu-relacion-de-pareja-en-el-proceso-20250427-0001.html
Morera, E. (2023). Vida de pareja y relaciones después de la maternidad. Article extret del següent lloc web: https://www.menudospeques.net/ser-mujer-hoy/pareja-relaciones-maternidad
