07 abr. QUAN EL DESIG DE SER PARES TROBA OBSTACLES
La infertilitat no és només una realitat mèdica: és una experiència profundament humana que afecta la identitat, la parella i el projecte de vida. Entendre el malestar, i saber com acompanyar-lo, és el primer pas.
Quan una parella decideix tenir fills i el temps passa sense que succeeixi, s’activa un procés que sovint sorprèn per la seva intensitat. No es tracta simplement de “no haver tingut sort”. La infertilitat —definida mèdicament com la incapacitat d’aconseguir un embaràs després de dotze mesos de relacions sexuals regulars sense mètodes anticonceptius— impacta aproximadament el 10–15% de les parelles en edat reproductiva a Europa, i en la meitat dels casos la causa implica factors masculins, femenins o compartits en proporcions similars.
Malgrat ser tan freqüent, el seu pes psicoemocional roman sovint amagat: darrere el silenci social, la vergonya, l’aïllament o la hipermedicalització del procés. Aquest article vol posar llum sobre el malestar que genera, les diferències en com el viuen homes i dones, i les eines psicològiques que poden ajudar a travessar-lo, especialment quan la parella s’ha endinsat en els camins de la reproducció assistida.
QUAN LA PARAULA “INFERTILITAT” ENTRA A LA VIDA D’UNA PARELLA: EL DIAGNÒSTIC
Rebre un diagnòstic de problemes de fertilitat —o simplement conviure amb la incertesa dels mesos que passen sense resultats— inicia un dol particular: el dol per una maternitat o paternitat imaginada. No és el dol per algú que ha mort, sinó per algú que potser mai arribarà a existir. Això el fa especialment difícil de processar, perquè no té ritual social, no té reconeixement extern i sovint no té ni nom.
La recerca identifica que la infertilitat genera nivells de malestar psicològic comparables als d’un diagnòstic d’una malaltia greu. Estudis mostren taxes d’ansietat i depressió significativament elevades en persones que passen per tractaments de fertilitat.
El DSM-5 no classifica la infertilitat com a trastorn mental, però reconeix els factors psicològics associats a condicions mèdiques que comporten sofriment clínicament significatiu.
Les emocions que emergeixen en aquest moment no segueixen un ordre fix, però sí uns patrons reconeixibles: incredulitat (“no pot ser a nosaltres”), culpa (recerca de causes en el propi cos o conductes passades), ira (cap al propi cos, cap a la parella, cap a les dones embarassades al carrer), enveja involuntària, i una sensació de pèrdua de control sobre el propi futur.
COM HO VIUEN DIFERENT ELLA I ELL
Un dels factors de risc per a la parella és assumir que tots dos viuen el mateix de la mateixa manera. La recerca mostra consistentment diferències de gènere en l’experiència subjectiva de la infertilitat —no perquè uns pateixin més que els altres, sinó perquè els patrons d’expressió, afrontament i impacte identitari difereixen.
♀EXPERIÈNCIA FEMENINA
- Impacte identitari molt pronunciat: la maternitat sovint forma part central del guió vital interioritzat
- Major tendència a la rumiació i als pensaments intrusius sobre la infertilitat
- Sentiment de “cos traïdor”: desconnexió i fins i tot ràbia cap al propi cos
- Aïllament social actiu: evitar reunions, xarxes socials, embarassos d’altres
- Tendència a assumir la “càrrega mèdica”: seguiment, medicació, procediments
- Risc més alt de depressió clínica durant el procés
- Expressivitat emocional socialment més acceptada, però sovint acompanyada de no-sentir-se compresa
♂EXPERIÈNCIA MASCULINA
- Pressió per “ser fort” i donar suport, que dificulta connectar amb el propi dol
- Impacte identitari centrat en la virilitat si el factor és masculí
- Tendència a afrontar de manera instrumental: buscar solucions, informació, acció
- Menor espai social per expressar el dol: menys reconeixement de la seva pèrdua
- Risc d’allunyament emocional com a mecanisme de protecció, viscut per la parella com a indiferència
- Ansietat sobre el rendiment sexual quan les relacions es “medicalitzen”
- Recerca d’informació com a substitut de la connexió emocional
RISC PER A LA PARELLA
Quan ella necessita parlar i ell gestiona fent (resol, informa, proposa passos), el cicle es tanca: ella se sent no acompanyada emocionalment, ell se sent incomprès en el seu estil d’ajuda. Aquesta dinàmica és una de les fonts principals de conflicte de parella associada a la infertilitat.
QUAN EL CAMÍ CONTINUA PER LA VIA MÈDICA: LA REPRODUCCIÓ ASSISTIDA
Per moltes parelles, la infertilitat porta a explorar la reproducció assistida: des de la inseminació artificial fins a la fecundació in vitro (FIV), la donació de gàmetes o l’adopció. Cada pas d’aquest camí té el seu propi cost emocional.
El cicle d’esperança i decepció
La reproducció assistida introdueix un patró psicològic molt específic: cicles repetits d’esperança intensa (estimulació, transferència, espera) seguits de potencial decepció (baixes taxes d’èxit per cicle, fins i tot amb les millors tècniques). Una FIV té una taxa d’èxit d’aproximadament el 20–35% per cicle en dones menors de 35 anys, que disminueix progressivament amb l’edat. Això pot significar que la majoria de cicles no resultaran en embaràs, i el sistema emocional ha d’absorbir aquesta realitat repetidament.
- La finestra de les dos setmanes
El període entre la transferència embrionària i el test de gestació (“two week wait”) és un dels moments de màxim malestar psicològic documentat. La hiperalerta corporal, la interpretació de qualsevol símptoma i la dificultat de distracció són universals.
- El fracàs de la implantació
Rebre un resultat negatiu constitueix un dol real i intens. Però socialment no hi ha ritual ni reconeixement: “podeu tornar a intentar-ho” és la resposta habitual, que ignora el dol present.
- L’avortament de repetició
Quan es produeixen pèrdues gestacionals primerenques, s’acumula un dol multiepisòdic especialment complex. Cada pèrdua porta el seu propi xoc, però sovint no rep reconeixement social suficient per ser “tan primerenc”.
- Canviar de via o aturar el procés
Decidir deixar d’intentar-ho, explorar la donació de gàmetes o l’adopció implica un dol per la via abandonada. No és un fracàs: és una decisió carregada de valor que mereix espai i elaboració.
IMPACTE EN LA SEXUALITAT
Quan les relacions sexuals passen a ser “programades” per ovulació o per protocol, la dimensió de plaer, connexió i desig sovint queda desplaçada. És freqüent que aparegui dificultat per a l’excitació, pressió de rendiment (especialment en ell), i pèrdua del desig espontani. Parlar d’això explícitament dins la parella —i si cal amb suport professional— és fonamental per preservar el vincle.
RECURSOS PSICOLÒGICS PER TRANSITAR AQUEST PROCÉS
No es tracta d’eliminar el dolor —que és legítim i necessari— sinó de tenir estratègies que permetin continuar funcionant, connectar amb la parella i mantenir un mínim de benestar mentre s’atravessa un procés que pot durar anys. Aquí les eines amb major suport empíric:
🧠 Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC)
Eficàcia demostrada per reduir ansietat i depressió associades a infertilitat. Treballa pensaments automàtics (“mai ho aconseguiré”), catastrofisme i reestructuració cognitiva. Estudis de Domar et al. mostren reducció significativa de símptomes depressius.
🌿 Mindfulness i reducció d’estrès (MBSR)
Redueix la hiperalerta i la rumia. Programes de mindfulness específics per a infertilitat (com el de Domar a Harvard) mostren millores en benestar i, en alguns estudis, lleugers efectes sobre taxes de gestació, probablement per mediació de l’estrès crònic.
💬 Teràpia de parella
Facilita la comunicació dels estils d’afrontament divergents, redueix la dinàmica de culpabilització mútua i reforça el vincle. Especialment recomanada quan hi ha conflicte sobre fins on continuar o quines vies explorar.
📝 Escriptura expressiva
Tècnica de Pennebaker: escriure sobre els pensaments i emocions associats a l’experiència, 15–20 minuts al dia durant 3–4 dies, mostra efectes consistents sobre el benestar emocional i la integració de l’experiència dolorosa.
🤝 Grups de suport
La connexió amb altres persones que viuen o han viscut la infertilitat redueix l’aïllament, normalitza les emocions i proporciona recursos pràctics. Poden ser presencials o en línia (formats supervisats per professionals).
⚖️ Presa de decisions assistida
Quan cal decidir sobre vies alternatives (donació, adopció, stop), el suport psicològic ajuda a clarificar valors, identificar necessitats no dites i prendre decisions des d’un lloc menys activat emocionalment.
QUÈ POT FER CADA MEMBRE DE LA PARELLA —I TOTS DOS JUNTS
Per a ella
Permet-te plorar el que no ha estat, sense minimitzar-ho ni apressar-te. Reconeix que el teu cos no és l’enemic: és un cos que ha viscut molt. Cuida la teva identitat fora de la maternitat —la teva feina, les teves relacions, els teus interessos— no com a fugida sinó com a ancoratge. Comunica a la teva parella el que necessites: ser escoltada, o que et distreguin, o simplement que t’abraci sense dir res.
Sigues selectiva amb qui comparteixes el procés: no tothom sap acompanyar el dolor sense minimitzar-lo o donar consells no demanats. I si en algun moment sents que el malestar et desborda o interfereix de manera important en el teu funcionament diari, busca suport psicològic especialitzat. No és un signe de feblesa; és saber el que necessites.
Per a ell
El teu dol és tan real com el d’ella, encara que no sempre trobi el mateix espai. Permet-te sentir-lo en lloc de gestionar-lo des de fora. Quan la teva parella comparteix el seu dolor, la teva primera tasca no és trobar-hi solució: és escoltar. Pregunta-li: “vols que t’ajudi a pensar o vols que t’escolti?” Aquesta sola pregunta pot canviar la qualitat de la connexió.
Si el factor de fertilitat és masculí, treballa el significat que li dones: la fertilitat no és sinònim de virilitat ni de valor com a persona. Si sents que t’has distanciat emocionalment —de la situació o d’ella— considera parlar-ho amb un professional. L’aïllament emocional sol tenir costos posteriors al de la situació en si.
Per a tots dos
Parleu de com esteu, no només de tractaments. Reserveu temps on la infertilitat no sigui el tema central: recupereu converses, plans, plaer compartit.
No prengueu decisions importants en moments d’alta activació emocional (just després d’un resultat negatiu). Doneu-vos 48–72 hores per calmar les emocions.
Acordeu fins on voleu arribar i reviseu-ho periòdicament. No cal tenir la resposta definitiva, però sí saber si esteu d’acord o si hi ha divergència que cal abordar.
Protegiu el vincle afectiu i sexual com a quelcom independent del projecte reproductiu. No s’ha de ser pares per ser parella.
Busqueu suport extern junts si el conflicte s’ha instal·lat o si un dels dos se sent sol en el procés.
SENYALS QUE INDIQUEN QUE EL SUPORT PSICOLÒGIC ÉS NECESSARI
No cal arribar a un punt de crisi per beneficiar-se d’acompanyament psicològic. Ara bé, hi ha senyals que indiquen que el suport ha deixat de ser opcional:
→ Tristesa o ansietat persistents que interfereixen en la feina, les relacions o el son durant més de dues setmanes
→ Pensaments intrusius sobre la infertilitat que no pots aturar i que ocupen gran part del dia
→ Conflicte de parella freqüent o distanciament emocional progressiu
→ Aïllament social marcat (evitar qualsevol context on hi pugui haver embarassades o nadons)
→ Dificultats per prendre decisions sobre el procés per bloqueig emocional
→ Pensaments sobre no voler continuar vivint o sensació que res té sentit: en aquest cas, busca ajuda de manera urgent
La infertilitat és una experiència que toca les capes més profundes de la identitat, el desig i la relació de parella. No és una debilitat sentir-se devastat per ella, ni un luxe buscar ajuda per travessar-la.
Ella i ell la viuen de manera diferent, però cap de les dues experiències és més vàlida: ambdues mereixen espai, reconeixement i eines. El camí —sigui quin sigui el seu desenllaç— es travessa millor quan hi ha connexió entre tots dos, informació honesta sobre les emocions implicades, i suport especialitzat quan cal.
FONTS CONSULTADES
Cousineau, T. M., & Domar, A. D. (2007). Psychological impact of infertility. Best Practice & Research in Clinical Obstetrics and Gynaecology, 21, 293–308. https://doi.org/10.1016/j.bpobgyn.2006.12.003
Dhillon, R., Cumming, C. E., & Cumming, D. C. (2000). Psychological well-being and coping patterns in infertile men. Fertility and Sterility, 74(4), 702–706. https://doi.org/10.1016/s0015-0282(00)01511-9
Domar, A. D., Zuttermeister, P. C., & Friedman, R. (1993). The psychological impact of infertility: A comparison with patients with other medical conditions. Journal of Psychosomatic Obstetrics and Gynaecology, 14, 45–52.
Domar, A. D., Clapp, D., Slawsby, E., Kessel, B., Orav, J., & Freizinger, M. (2000). The impact of group psychological interventions on distress in infertile women. Health Psychology, 19, 568–575. https://doi.org/10.1037/0278-6133.19.6.568
Rooney, K. L., & Domar, A. D. (2018). The relationship between stress and infertility. Dialogues in Clinical Neuroscience, 20, 41–47. https://doi.org/10.31887/DCNS.2018.20.1/klrooney
Frederiksen, Y., Farver-Vestergaard, I., Skovgård, N. G., Ingerslev, H. J., & Zachariae, R. (2015). Efficacy of psychosocial interventions for psychological and pregnancy outcomes in infertile women and men: A systematic review and meta-analysis. BMJ Open, 5. https://doi.org/10.1136/bmjopen-2014-006592
Frederiksen, Y., & Zachariae, R. (2024). Depression, anxiety, quality of life, and infertility: A global lens on the last decade of research. Fertility and Sterility, 121, 561–572. https://doi.org/10.1016/j.fertnstert.2024.01.006
