24 set. POR A LA MORT
Hi ha pensaments que arriben quan menys t’ho esperes. Estàs sopant tranquil·lament, veus una pel·lícula, o estàs a punt d’agafar el son… i de sobte et ve aquella idea incòmoda: “Un dia moriré”. El cor s’accelera, el cos s’inquieta i la ment busca ràpidament alguna distracció.
Hi ha altres vegades que la por apareix quan ens toca de prop: la malaltia d’un familiar, la pèrdua d’un ésser estimat o fins i tot el pas del temps davant del mirall. La mort, encara que no vulguem pensar-hi, forma part de la vida. Però parlar-ne continua sent difícil. Encara és un tabú: evitem la paraula, la disfressem amb eufemismes (“ens ha deixat”, “ha marxat”) i, sobretot, la silenciem.
I tanmateix, aquest silenci no fa que desaparegui. La mort és com un visitant silenciós que sempre hi és, al nostre costat, i que de tant en tant ens toca l’espatlla per recordar-nos: “la vida no és eterna”.
La qüestió no és si tenim por o no, perquè tothom la sent en algun moment sinó com convivim amb ella. I aquí és on pot ser útil aturar-nos a mirar-la de cara, a posar-hi paraules, i fins i tot a trobar-hi un sentit que ens ajudi a viure millor.
Encara que sembli sorprenent, moltes persones recorden haver tingut pensaments sobre la mort ja a la infància.
- Alguns nens, cap als 6-8 anys, descobreixen que la vida no és eterna i es desperten a la nit plorant, preguntant als pares: “Tu també moriràs?”.
- A vegades aquests pensaments són fruit de l’ansietat: la ment infantil, molt activa, es fixa en la idea i la repeteix fins a obsessionar-se.
- També poden aparèixer en infants amb altes capacitats. La seva gran capacitat de reflexió i consciència fa que, molt abans que altres nens, es qüestionin temes existencials que els superen emocionalment.
Si en aquell moment la família no sap com acompanyar-los i opta per silenciar o minimitzar (“no pensis en això”, “ets massa petit per aquestes coses”), el nen pot viure la mort com un tema prohibit i, de gran, sentir-ne encara més angoixa.
PER QUÈ TEMEM TANT LA MORT?
La por a la mort pot tenir diverses explicacions. Una de les principals és la incertesa: no sabem què hi ha després, i aquest “forat negre” ens provoca vertigen. El cervell humà tendeix a buscar respostes i control, i quan no els troba, apareix l’ansietat. Aquesta falta de certesa ens connecta amb el desconegut més radical que existeix: el final de la pròpia existència.
També ens espanta la pèrdua del conegut. Ens aferrem a la vida perquè aquí hi tenim vincles, rutines i identitat. Som qui som gràcies a les relacions que establim i a les experiències que vivim. Imaginar que un dia haurem de deixar enrere persones estimades, projectes personals o records que ens defineixen genera una sensació de buit i tristor.
Un altre motiu és la consciència del temps limitat. Quan prenem consciència que la vida té un final, apareix la pressió de voler aprofitar-la al màxim. Ens preguntem: “I si no faig tot el que vull? I si no visc prou experiències?”. Aquesta idea pot actuar com a motor per buscar més autenticitat, però també pot convertir-se en una càrrega quan la vivim amb angoixa, com si el rellotge marqués la nostra vida i ens faltés temps constantment.
Finalment, hi ha les experiències prèvies, que poden marcar la manera com ens relacionem amb la mort. Una pèrdua traumàtica, la vivència d’una malaltia greu o fins i tot el silenci familiar al voltant d’aquest tema, poden intensificar la por. Quan la mort és viscuda com un tabú o com una amenaça de la qual se’ pot parlar, és més fàcil que es converteixi en un pensament carregat d’ansietat i por.
QUAN LA POR ES CONVERTEIX EN TANATOFÒBIA
És natural tenir por a la mort, però hi ha casos en què aquest temor es torna desmesurat, persistent i paralitzant. És el que coneixem com a tanatofòbia.
- Una persona amb tanatofòbia pot passar hores al dia pensant en la mort, amb ansietat intensa, palpitacions o dificultats per dormir.
- Evita parlar del tema però alhora hi està obsessionada.
- Pot deixar de viatjar, de conduir o fins i tot de fer activitats quotidianes per por que passi “alguna cosa”.
A diferència de la por natural, que ens ajuda a protegir-nos i a valorar la vida, la tanatofòbia limita el dia a dia i genera molt patiment. En aquests casos, buscar ajuda professional és fonamental: la teràpia psicològica pot ajudar a entendre l’origen d’aquesta por, reduir-ne la intensitat i aprendre estratègies per conviure-hi.
COM CONVIURE AMB LA POR A LA MORT
No es tracta d’eliminar la por, perquè forma part de la nostra condició humana sinó d’aprendre a transformar-la en un recordatori del que és realment important. Quan intentem negar-la o esborrar-la, acostuma a créixer en silenci; en canvi, quan ens hi acostem amb curiositat i li donem un lloc, sovint es fa més petita i més fàcil de gestionar.
Un primer pas és posar paraules al que sentim. Compartir amb algú de confiança aquests pensaments que ens incomoden pot ser alliberador. Parlar-ne amb amics, amb la família o en un espai terapèutic ajuda a treure la por del racó fosc on es multiplica. Moltes persones expliquen que, només de dir en veu alta “tinc por de morir-me”, ja noten una mica de calma, com si el simple fet de deixar de guardar el secret els permetés respirar millor.
També és clau normalitzar-ho amb els infants. Els nens tenen preguntes directes i sovint ens incomoden però respondre amb senzillesa i veritat els dona seguretat. Dir-los “sí, un dia morirem però ara estem vius i això és el que compta” els ajuda a entendre que la mort forma part de la vida i que no cal témer-la de manera constant. Quan evitem el tema o els donem respostes confuses, ells poden interpretar que és un assumpte massa terrible per ser mencionat i això alimenta la por.
Un altre recurs és donar sentit a la vida. Tal com deia Viktor Frankl, psiquiatre i supervivent de l’Holocaust, el que ens sosté davant la idea de la mort és tenir un “per a què”.
Aquest sentit pot ser tan gran com un projecte vital o tan senzill com cuidar d’un vincle, tenir cura d’un hort o viure alineats amb els nostres valors més profunds. Quan sentim que la nostra vida té una direcció, la mort deixa de ser només amenaça i es converteix en un límit que ens recorda què volem aprofitar abans que arribi.
Finalment, és útil cultivar pràctiques d’ancoratge al present. La por a la mort ens projecta cap a un futur incert i, sovint, inabastable. Tornar a l’aquí i l’ara ens ajuda a reconnectar amb el fet que encara som aquí. Pot ser a través de la respiració conscient, de caminar en silenci per la natura, de sentir amb atenció el gust d’un cafè o la llum del sol sobre la pell. Són petites experiències que ens recorden que la vida és ara, i que preocupar-nos constantment pel final ens fa perdre precisament el que tenim entre les mans.
Conviure amb la por a la mort no és un camí ràpid però sí un aprenentatge important. Quan en lloc de fugir–ne, ens atrevim a mirar–la i a integrar–la com a part de l’existència, podem viure més presents, més lliures i més connectats amb allò que dona sentit a la nostra vida.
FONTS CONSULTADES
Carbonell, O. (2022). Miedo a la muerte. Article extret del següent lloc web: https://vaicopsicologia.com/es/miedo-a-la-muerte/
Chornet, L. (2020). Miedo a la muerte: ¿síntoma o causa?. Article extret del següent lloc web: https://psicologiaymente.com/clinica/miedo-a-muerte-sintoma-o-causa
Muñoz, E. (2021). ¿Por qué tienes miedo a la muerte? 7 Claves para superar la tanatofobia. Article extret del següent lloc web: https://www.mundopsicologos.com/articulos/que-puedo-hacer-si-tengo-miedo-a-morir
