01 juny Les persones que no volen sortir de casa (efectes post-covid19)
Per fi el desconfinament va essent una realitat, certament incerta, però ara mateix una realitat. Podem sortir sense aquell sentiment de culpa més enllà de l’estrictament necessari i començar a readaptar-nos al ritme que volem (recalco: el que volem, que potser no és el d’abans).
La majoria de les persones, al moment de dir-los que podien sortir a practicar esport, a comprar a l’hora que vulguin, a passejar lliurement, a visitar a la família i amics, van sortir pitant dels domicilis. Però, encara que una gran part de la població ha sortit al carrer, la veritat és que molta altra gent ha optat per romandre a casa aquests primers dies i ara manifesten dificultats per tornar a sortir.
No podem negar que aquesta pandèmia a detonat una sèrie de problemes psicològics perquè comencin a donar la cara problemes com la hipocondria, la tendència a la depressió, ansietat, processos de dol complicats o la manca de tolerància a la incertesa i la frustració. I les persones afectades poden ser persones que mai hagin tingut problemes psicològics.
Amb l’inici del desconfinament, s’ha començat un procés de tornar adaptar la vida al nou context que ens ha deixat la pandèmia i que aquest procés, no és gestionat emocionalment igual per tot el món. Podem notar com a moltes persones, els costa readaptar-se al sortir al carrer desprès de passar aproximadament dos mesos a casa.
Aquesta reacció, comporta una sèrie de pensaments catastrofistes vinculats al que ens puguem trobar més enllà de la llar, relacionant-se a nivell fisiològic amb l’emoció de por i totes les seves manifestacions físiques, com taquicàrdia, hiperventilació, sudoració, etc., i també associat a una resposta motora on la persona intenta evitar i tots aquells aspectes que faciliten l’aparició d’aquestes reaccions.
En molts mitjans de comunicació, és parla del Síndrome de la Cabana i fa al·lusió a la por i vivències desagradables que s’activen en relació a l’exposició real o imaginària a tot el que comporti sortir de casa, optant així per la reclusió com forma de vida desitjada davant la percepció de seguretat que comporta.
El no voler sortir de casa pot respondre a diversos factors, tots ells de caràcter molt personal. Cada persona podria tenir les seves raons segons la percepció que tingui de la seva situació actual, i aquests motius poden ser reals o no. Al principi, el fet de no voler de sortir de casa per evitar situacions molestes podria no semblar una cosa massa important, però si no tenim la capacitat d’afrontar aquestes situacions vitals, la conducta d’evitació i aïllament social podria intensificar-se i cronificar-se fins afectar les àrees més importants de la persona com la feina, els estudis, la vida social o aspectes quotidians.
Les raons més comuns per les quals una persona podria no tenir ganes de sortir de casa són molt diverses, però us deixem algunes com a informació orientativa.
- Els estats depressius: poden ser motivats per alguna experiència negativa que s’hagi tingut, real o imaginària, poden generar que s’eviti sortir de casa per la por de tornar a trobar-se en situacions incòmodes. En la depressió major, de fet, el problema principal és que la persona no té ganes de res.
- Els estats ansiosos: l’ansietat pot aparèixer acompanyada de la depressió o sola. Principalment, és quan la persona té la idea que les coses que ha de fer fora de casa li sortiran malament. Es tracta d’un patró de pensaments negatius accelerats i catastròfics on és dóna per fet que alguna cosa desagradable passarà si surt de la seva llar, i per tant evita fer-ho.
- Els processos de dol: la pèrdua d’un ésser estimat (d’un trencament de parella, d’un acomiadament o de la pèrdua d’alguna cosa significativa per a nosaltres) pot ser el detonant de la conducta d’aïllament a casa, motivat per la tristesa i l’incapacitat de poder canviar la situació desagradable, durant períodes perllongats.
- Els pensaments radicals: són persones poc tolerants a la frustració quan les coses no són com a ells els sembla; i si alguna cosa surt de la manera contrària a com els agradaria, poden mostrar conductes desproporcionades, entre elles el passar dies sencers a casa.
- Els estils de vida poc saludables: les jornades laborals (presencials o de teletreball) massa dures o el manteniment d’un estil de vida en el qual hi ha poques hores de son i una mala dieta també propicia que les persones no tinguin ganes de sortir de casa quan el que realment passa és que no els queda energia per afrontar les situacions de sortir.
PAUTES PER GESTIONAR LA DIFICULTAT A SORTIR DE CASA
El consell i la conducta que em de posar en pràctica des de ja mateix, serà el fet d’anar exposant-nos poc a poc a situacions que requereixin sortir de la nostra zona de confort que és la llar.
Podem començar per sortir a donar una volta curta prop de casa, després podem anar a comprar al comerç més proper, desprès podem anar a visitar algun amic o familiar, i així successivament.
També és important que anem entenent que són normals tots els sentiments d’angoixa i por que ens puguin sorgir i les reaccions associades. Sigues amable i pacient amb tu mateix, perquè podem convertir-nos en els nostres pitjors enemic.
Parla del que et passa amb els teus familiars i amics, perquè et puguin donar un cop de mà o acompanyar-te a les primeres sortides. També, pots demanar ajuda clínica si cal.
No et preocupis en excés, i pensa que a poc a poc trobaràs estratègies per adaptar-te a la situació, perquè els humans ja ho hem fet en el passat després de guerres, crisis econòmiques, etc.
Gestiona les teves pors al Covid-19 seguint les recomanacions de protecció depenent de la situació de cada persona i context. El més important ara és enfocar-se en el present, en la mesura del possible, i si cal, limita la informació a la qual estem exposats, ja que això podria intensificar l’ansietat.
Recupera poc a poc les activitats que feies i gaudies. I si les mesures de seguretat actuals en els centres o activitats que realitzaves abans et suposen un fre, planifica realitzar altres activitats que no requereixin de tantes limitacions per mesures de seguretat i que et costaran menys de practicar.
Per acabar, només dir-te que la por acaba marxant. El més probable que pots esperar és que la por acabi anant-se i la situació s’acabi per normalitzar-se, ja que és un mecanisme adaptatiu. El que cal fer és canviar la forma de pensar. Als nens els donem petites instruccions i els adults ens les donem nosaltres mateixos. Si això no funciona i la situació es repeteix de manera continuada, llavors si que cal demanar ajuda a un especialista.
Segueix-nos a:
