04 set. LA POR ENS PROTEGEIX… O ENS PARALITZA?
Reprenem la publicació dels articles setmanals de CAPSI. Aquesta setmana volem aprofundir en el funcionament d’una emoció primària dels humans (i, també de molts animals): la POR. En aquest article, explorarem el funcionament neuropsicològic de la por, la seva expressió en les persones, i com aquesta emoció pot esdevenir una eina valuosa per a la supervivència, però també una font de malestar quan es desregula. Entendre la por ens permet no només reconèixer-la, sinó també acompanyar millor aquelles persones que la viuen amb intensitat.
QUÈ ÉS LA POR?
La por és una emoció que apareix quan percebem una amenaça o perill, tant si és real com si només la imaginem. Es pot entendre també com una sensació d’inseguretat o inquietud davant la possibilitat que passi o pugui passar alguna cosa negativa.
Aquesta emoció és essencial per la supervivència ja que té una funció adaptativa: ens ajuda a evitar situacions perilloses, a prendre decisions prudents, a protegir als altres i a preparar-nos davant de possibles amenaces. Si no poguéssim generar la por no sobreviuríem massa temps; per exemple, podríem caminar per les carreteres o creuar sense mirar, apropar-nos al màxim en un precipici o estar rodejats d’animals perillosos, … Sense que féssim res per evitar-ho o intentar protegir-nos. A aquest procés es coneix com a resposta de lluita o fugida. La percepció de perill activa respostes emocionals i físiques que ajuden a la persona a protegir-se o adaptar-se davant de la situació.
QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES DE LA POR?
La por es caracteritza en el cos humà de forma molt característica tant internament com externament:
- Dilatació de les pupil·les i els ulls es fan grans, per poder augmentar la visió i la percepció d’amenaça.
- Modificació d’expressions facials; s’estiren els llavis, boca entreoberta, apujar les celles.
- El cos es tensa per reaccionar o s’encongeix per passar desapercebut. Els braços solen creuar-se sobre el tronc com a forma de protecció.
- Poden produir-se reaccions físiques com tremolors, sudoració, augment de l’olor corporal o pèrdua de control dels esfínters davant d’estímuls molt intensos.
- Pot produir paràlisi: el cos es manté immòbil i l’atenció es focalitza en l’amenaça.
- Augment de la freqüència cardíaca i de la pressió arterial.
- Les venes de la pell es contrauen per enviar més sang als principals grups musculars (això pot provocar la sensació de fredor associada sovint amb la por).
- Increment del nivell de glucosa a la sang.
- Els músculs es tensen, activats per l’adrenalina i la glucosa.
- Els sistemes com la digestió es desactiven per redirigir l’energia cap a les funcions d’emergència.
- Dificultat per concentrar-se en tasques petites (el cervell es focalitza només en allò “important” per identificar l’origen de l’amenaça).
COM FUNCIONA NEUROLÒGICAMENT LA POR?
El nostre cervell és un òrgan molt complex. Conté moltíssimes neurones que formen una xarxa de comunicacions i que són el punt de partida d’allò que sentim, pensem o fem. Algunes d’aquestes comunicacions entre neurones condueixen a les accions conscients i altres produeixen a respostes inconscients. La resposta de la por és gairebé autònoma: No som plenament conscients de què està succeint fins que s’inicien les respostes químiques i fisiològiques.
Les àrees cerebrals més importants relacionades amb el funcionament de la por són les següents:
- El tàlem: és l’àrea cerebral que decideix on envia les diferents dades sensorials que percebem pels diferents sentits sensorials.
- El còrtex sensorial: és qui interpreta les dades sensorials percebudes.
- L’hipocamp: emmagatzema i recupera els records conscients, processa els diferents estímuls per poder establir el context.
- L’amígdala: és l’encarregada de descodificar les emocions i determinar la possibilitat d’amenaça. Busca en el nostre record si hem de tenir por.
- L’hipotàlem: és la part del cervell que s’encarrega, en el cas de la por, d’activar la resposta de fugida o de no activar-la.
Existeixen dues vies diferents involucrades en la resposta de la por. La primera és inconscient, més ràpida, però alhora desordenada, ja que no som capaços de controlar-la; dit de forma resumida: primer actues i després penses. La segona és més reflexiva, una mica més lenta i ofereix una interpretació més precisa del que està succeint, ja que primer penses i després actues. La primera via activa la resposta de la por per si de cas i la segona via considera totes les opcions abans. Us ho expliquem a partir de dos exemples:
- Exemple de la primera via: Sentim uns cops a la finestra. Només sentir-ho el nostre cervell envia aquestes dades sensorials al tàlem; òrgan que encara no sap si hi ha o no un perill, i reenvia la informació rebuda a l’amígdala. L’amígdala rep els impulsos neuronals i pren mesures per protegir-se. Així que indica a l’hipotàlem que iniciï la resposta de lluita o fugida que podria salvar la teva vida si els cops que estàs sentint resulten ser un lladre, com pot ser sortir corrent; pressió al pit, suor freda, …
- Exemple de la segona via: Sentim, de nou, uns cops a la finestra. Quan la teva oïda sent els cops el cervell envia la informació al tàlem; i aquest transmet la informació al còrtex sensorial, on interpreta els estímuls i determina que hi ha una o diverses interpretacions possibles de les dades rebudes; aleshores passa la informació a l’hipocamp per a poder establir el context. L’hipocamp es fa preguntes del tipus: “He sentit abans aquest estímul?”, “Què significava en aquell moment?” “Quines altres coses succeeixen per tenir més pistes i esbrinar si es tracta d’un lladre o és el vent que mou l’arbre i dona cops al vidre?”. L’hipocamp podria recopilar més informació sobre l’estímul percebut (sentir soroll de branques i de fulles, sons d’altres objectes volant, etc.) i arribar a la conclusió que es tracta del vent que mou l’arbre; aleshores enviaria un missatge a l’amígdala de què no hi ha perill i aquesta àrea, de retruc, avisaria a l’hipotàlem de frenar la resposta de lluita o fugida, aconseguint que no entrem en pànic i que no s’activin les respostes físiques i emocionals. En el cas que l’hipocamp arribés a la conclusió que hi ha un lladre (per haver sentit algun soroll d’eines, passos, etc.), avisaria a l’amígdala de la situació de perill i l’hipotàlem activaria la resposta de lluita o fugida.
QUAN ES CONVERTEIX EN UN PROBLEMA?
Quan la por no es gestiona de manera saludable, pot esdevenir un obstacle greu per al benestar emocional i social. Aquesta emoció, si es torna persistent o desproporcionada en absència d’un perill real, pot portar a:
- Evitar entorns habituals i reduir el contacte social, cosa que limita la vida social i limita les oportunitats personals.
- Generar conflictes i dificultats en les relacions interpersonals, tant en l’àmbit familiar com professional, afectant la confiança i la comunicació.
- Desenvolupar trastorns d’ansietat o episodis de pànic, on la por deixa de ser puntual i es converteix en una experiència recurrent.
- Patir fòbies que interfereixen en el dia a dia, provocant reaccions extremes davant estímuls que, potser, no representen un perill real.
- Veure afectada l’autoestima i la percepció de capacitat personal, cosa que pot portar a renunciar a objectius o somnis.
- Sentir-se bloquejat davant la presa de decisions o canvis, per la por a fracassar o a enfrontar situacions noves.
- Desenvolupar simptomatologia depressiva, com a conseqüència de la sensació de vulnerabilitat i de pèrdua de control sobre la pròpia vida.
QUÈ HI PODEM FER?
- Reconeix que la por és una emoció natural; acceptar-la pot disminuir la seva intensitat.
- Fes exercici físic: Està demostrat que millora l’estat d’ànim i redueix l’estrès.
- Practica meditació o mindfulness: concentra’t en el moment present per reduir la tendència a anticipar o recordar situacions que generen por.
- Realitza respiracions lentes i profundes per reduir l’ansietat i la por.
- Desvia la teva atenció de la por cap a quelcom positiu, com és un record agradable.
- Demana ajuda professional en el cas que la por sigui persistent i desproporcionada.
FONTS CONSULTADES
Guerri, M. (6/02/25) Anatomía del miedo: qué es, para qué sirve y cómo se genera. Extret del portal Psicoactiva. https://www.psicoactiva.com/blog/anatomia-del-miedo-sirve-se-genera/
Lemos, R. (26/05/21) Las 4 fases del miedo. Extret del portal La Mente es Maravillosa. https://lamenteesmaravillosa.com/las-4-fases-del-miedo/ Puig, R. (21/11/15) Las bases fisiológicas y psicológicas del miedo. Extret del portal Psicología y Mente. https://psicologiaymente.com/psicologia/bases-fisiologicas-psicologicas-miedo
