14 jul. PER QUÈ ENS POSEM VERMELLS QUAN PASSEM VERGONYA?
Hi ha una emoció que no demana permís. Arriba sense avisar, ens puja pel coll, ens escalfa les galtes i, per més que ho intentem, no podem apagar-la a voluntat. És la vergonya, i el seu senyal més visible —posar-se vermell— és, segons Charles Darwin, “la més peculiar i la més humana de totes les expressions”.
Ho va escriure fa més de 150 anys, i encara avui la ciència no ha acabat de desxifrar per què el nostre cos ens delata just en el moment que voldríem passar desapercebuts.
UN SENYAL QUE NO PODEM FINGIR
El professor Ray Crozier, de la Universitat de Cardiff i una de les veus més autoritzades en aquest camp, ha dedicat bona part de la seva carrera a estudiar aquest fenomen tan quotidià com ignorat per la psicologia acadèmica. Tot i ser considerada una expressió emocional exclusivament humana, la vergonya ha rebut sorprenentment poca atenció científica fins fa relativament poc temps. Crozier ho defineix com un fenomen “omnipresent però poc comprès”, tant involuntari com incontrolable. I aquí hi ha la clau de tot: un actor pot simular un somriure, un plor o fins i tot ràbia, però no pot fingir un rubor. Aquesta impossibilitat de falsificar-lo és precisament el que li dona valor social.
Fisiològicament, el mecanisme és senzill d’explicar: és un augment sobtat i temporal del flux sanguini als vasos propers a la superfície de la pell del rostre, activat pel sistema nerviós simpàtic. Però el que resulta fascinant no és el “com”, sinó el “quan”. La investigació de Crozier mostra que el rubor apareix específicament quan prenem consciència que algú altre ens està avaluant. Exigeix, de fet, una autèntica teoria de la ment: la capacitat de veure’ns, encara que sigui per un instant, a través dels ulls d’una altra persona.
PER QUÈ ENS SERVEIX, SI TANT ENS INCOMODA?
Si la vergonya fos només un càstig inútil, l’evolució probablement l’hauria eliminat fa temps. Una de les explicacions més influents és la coneguda com a hipòtesi de l’apaivagament: l’embaràs i el rubor que l’acompanya funcionarien com un equivalent humà dels gestos de submissió que trobem en altres primats, un senyal que comunica als altres “he comès un error, no soc una amenaça, encara pertanyo al grup”. És per això que, paradoxalment, ruboritzar-se després d’una relliscada social ens fa semblar més fiables, no menys. La investigadora Marije aan het Rot, de la Universitat de Groningen, ho compara amb un “polígraf incorporat”: quan ens posem vermells, els altres perceben que la nostra emoció és sincera, i tendeixen a veure’ns com a persones més agradables i dignes de confiança que si no ens haguéssim ruboritzat gens.
Això no vol dir que sigui una experiència agradable. Un estudi que va fer seguiment de persones joves en situacions socials reals —no en laboratori— va confirmar que el rubor es relaciona amb sentir-se avergonyit, exposat i incòmode, i que sovint resulta desadaptatiu des del punt de vista subjectiu, encara que compleixi una funció social útil. És a dir: ens fa patir a nosaltres perquè, en realitat, beneficia el grup.
VERGONYA I EMBARÀS: NO SÓN EL MATEIX
En català sovint fem servir “vergonya” per referir-nos a coses diferents, i la psicologia distingeix amb precisió aquests matisos. L’embaràs (aquell moment puntual d’ensopegar, dir una impertinència o que se’ns trenqui la veu parlant en públic) sol ser una experiència transitòria, lligada a una situació concreta, i moltes vegades fins i tot la recordem després amb un somriure. La vergonya, en canvi, pot tenyir-se d’un component molt més profund i durador: no és “he fet una cosa maldestra”, sinó “hi ha alguna cosa en mi que no està bé”.
Aquesta distinció és central en el treball de la investigadora nord-americana Brené Brown, professora a la Universitat de Houston, que porta més d’una dècada estudiant aquesta emoció. Brown la defineix com “la sensació intensament dolorosa de creure que som defectuosos i que, per tant, no mereixem amor ni pertinença”. I hi afegeix una idea que, per experiència clínica, funciona com a brúixola terapèutica: la vergonya obté el seu poder precisament del fet de no poder-se anomenar. Mentre la mantenim en secret, creix; quan la posem en paraules davant algú que respon amb empatia, perd força.
AVANTATGES I INCONVENIENTS DEL RUBOR
Com passa amb gairebé totes les emocions “incòmodes”, el rubor té una cara i una creu.
A favor:
- Funciona com a senyal de sinceritat social: qui es posa vermell davant d’un error és percebut com més fiable i simpàtic, no menys.
- Facilita la reparació del vincle després d’una relliscada (l’anomenada funció d’apaivagament).
- És un indicador honest de les nostres emocions, fins i tot quan voldríem amagar-les.
En contra:
- Genera un malestar físic real (calor, batecs, sensació d’exposició) que interfereix en el rendiment social en el moment.
- Pot alimentar l’autocrítica (“tothom ho ha vist, quina vergonya”) molt més enllà del que dura l’episodi.
- En algunes persones, la por anticipada a ruboritzar-se acaba sent més limitant que el rubor mateix.
COM EVITAR-HO (O, MÉS AVIAT, COM GESTIONAR-HO)
No existeix cap tècnica que elimini el rubor a voluntat —és una resposta del sistema nerviós simpàtic, no una decisió conscient—, però sí que hi ha estratègies que en redueixen la freqüència i, sobretot, el patiment associat:
- Respiració lenta abans de la situació temuda, per baixar l’activació fisiològica de base.
- Exposició gradual a les situacions socials que generen tensió, en lloc d’evitar-les sistemàticament.
- Reestructuració cognitiva: identificar i qüestionar pensaments com “si em poso vermell, pensaran que soc ridícul”.
- No lluitar-hi activament. Paradoxalment, l’esforç per “no posar-se vermell” incrementa l’ansietat i, per tant, el rubor. Acceptar-lo sense dramatitzar-lo en redueix la intensitat.
SABÍES QUÈ ÉS L’ERITROFÒBIA?
Quan la por a posar-se vermell deixa de ser una molèstia puntual i es converteix en un temor intens i persistent, parlem d’eritrofòbia: la por a ruboritzar-se en situacions socials.
No és el rubor en si el problema, sinó l’anticipació catastrofista que genera. Sol anar lligada a trets de perfeccionisme i a una autoestima molt condicionada per l’aprovació dels altres, i sovint s’inscriu dins l’espectre de la fòbia o l’ansietat social. En els casos més marcats, porta la persona a evitar parlar en públic, buscar penombra, maquillar-se en excés o portar el cabell tapant la cara, amb el consegüent risc d’aïllament social.
L’eritrofòbia s’alimenta d’un mecanisme circular molt característic:
La persona sent por de ruboritzar-se → aquesta por activa el sistema nerviós simpàtic → el rubor apareix (o s’intensifica) precisament perquè hi ha ansietat → la persona interpreta el rubor com la prova que “ha fallat” → la por augmenta per a la propera situació social.
Cada volta del cercle reforça la següent, i és per això que els abordatges eficaços no se centren a “eliminar” el rubor, sinó a trencar la cadena: reduint la interpretació catastrofista i l’evitació, que són els engranatges que realment el mantenen en marxa.
UN PETIT EXERCICI
La propera vegada que sentis que et poses vermell:
- Nomena-ho internament, sense jutjar-te: “M’estic posant vermell, és una resposta normal del cos.”
- Fes tres respiracions lentes, allargant l’expiració (per exemple, 4 segons d’inhalació, 6 de exhalació).
- Centra l’atenció a la conversa o tasca, en lloc de quedar-te observant-te a tu mateix (aquesta autoobservació és precisament el que alimenta el cercle viciós).
- Després, apunta-ho breument: què ha passat, com t’has sentit, què hauríes volgut fer diferent. Amb el temps, aquest registre ajuda a desmuntar la creença que “tothom se n’adona i em jutja”.
La propera vegada que sentis com la sang et puja a les galtes, potser val la pena recordar-ho: aquell rubor incòmode no és un defecte del sistema. És, en realitat, una de les proves més antigues que tenim que som, abans que res, animals socials.
FONTS CONSULTADES
Bögels, S. M., & Reith, W. (1999). Validity of two questionnaires to assess social fears: The Dutch Social Phobia and Anxiety Inventory and the Blushing, Trembling and Sweating Questionnaire. Journal of Psychopathology and Behavioral Assessment, 21(1), 51–66.
Brown, B. (2015). Daring Greatly: How the Courage to Be Vulnerable Transforms the Way We Live, Love, Parent, and Lead. Avery.
Crozier, W. R. (2004). Self-consciousness, exposure, and the blush. Journal for the Theory of Social Behaviour, 34(1), 1–17.
Crozier, W. R. (2010). The puzzle of blushing. The Psychologist, 23(5), 390–393.
Crozier, W. R., & de Jong, P. J. (Eds.). (2013). The Psychological Significance of the Blush. Cambridge University Press.
Darwin, C. (1872/1999). The Expression of the Emotions in Man and Animals. John Murray / HarperCollins.
Dijk, C., & de Jong, P. J. (2015). Intrapersonal and interpersonal concomitants of facial blushing during everyday social encounters. PLOS ONE, 10(2), e0118243.
Keltner, D., & Buswell, B. N. (1997). Embarrassment: Its distinct form and appeasement functions. Psychological Bulletin, 122(3), 250–270.
