07 jul. L’AFERRAMENT EVITATIU: QUAN ESTIMAR DE LLUNY SEMBLA LA MILLOR OPCIÓ
EXISTEIX EL TÍPIC “NO EM CAL NINGÚ”?
Segur que coneixes algú que sembla completament autosuficient. Que no demana ajuda, que no explica massa com se sent, que quan les coses es compliquen prefereix desaparèixer abans que parlar. Potser fins i tot ets tu.
Sovint etiquetem aquestes persones com a “fredes”, “independents” o “difícils d’estimar”. Però darrere d’aquesta distància, la psicologia hi troba quelcom molt més complex: un patró d’aferrament evitatiu que no va néixer per elecció, sinó per supervivència emocional.
PERÒ PRIMER: QUÈ ÉS L’AFERRAMENT?
El concepte d’aferrament el va formular el psiquiatre britànic John Bowlby als anys 50, i descriu el vincle emocional que establim amb les persones que ens cuiden quan som petits. Aquesta relació primerenca no és anècdota: actua com una plantilla invisible que apliquem, sovint sense adonar-nos-en, en totes les relacions íntimes de la nostra vida adulta.
La psicòloga Mary Ainsworth va aprofundir en aquesta teoria i va identificar diferents estils d’aferrament. Un és l’aferrament evitatiu, també anomenat aferrament insegur evitatiu. I entendre’l pot canviar la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i com entenem els altres.
Si vols saber més sobre els diferents estils d’aferrament et recomanem aquest article: https://capsiandorra.com/noticies/per-que-estimem-com-estimem-la-teoria-de-laferrament-explicada/
COM ES FORMA L’AFERRAMENT EVITATIU?
L’aferrament evitatiu sorgeix, gairebé sempre, en la infància. Quan el nen o la nena demostra una emoció —plora, demana abraçades, expressa por— i el cuidador principal no hi respon o hi respon de manera freda, distant o fins i tot amb rebuig, el cervell treu una conclusió lògica i dolorosa alhora: mostrar el que sents no serveix de res, o fins i tot és perillós.
Aleshores el nen s’adapta. Aprèn a no demanar. Aprèn a semblar que no necessita res. Aprèn a funcionar sol, perquè és l’única manera de no sortir ferit.
Atenció! No cal que el cuidador sigui una persona dolenta ni que hi hagi maltractament evident. De vegades es tracta simplement de pares emocionalment poc disponibles, molt exigents, o que ells mateixos van créixer sense models d’afecte saludables. L’efecte en el nen, però, és el mateix.
COM ES VEU L’AFERRAMENT EVITATIU EN UN ADULT?
Aquí és on molts es reconeixeran, o reconeixeran algú proper. Les persones amb aferrament evitatiu solen presentar alguns d’aquests patrons:
- Valoren molt la independència, fins al punt de sentir-se ofegades si la parella necessita massa proximitat o temps junts.
- Minimitzen les emocions pròpies i de vegades les alienes. “Tampoc és per tant“, “ja li passarà“, “no cal dramatitzar“.
- Davant d’un conflicte, es tanquen o desapareixen en lloc d’afrontar-lo. El silenci o la distància es converteixen en la resposta automàtica.
- Tendeixen a idealitzar la solitud i el fet de “no necessitar ningú”.
- Dificultats per demanar ajuda o per admetre que estan malament.
- Por al compromís o a la intimitat emocional, fins i tot quan hi ha atracció o estimació real.
És important no confondre evasió amb fredor. La persona evitativa no és que no senti; és que ha après que sentir en veu alta no és segur.
LA PARADOXA DE L’AFERRAMENT EVITATIU: VULL CONNEXIÓ, PERÒ M’EN FUJO
Una de les coses que fa l’aferrament evitatiu especialment complex és que genera una contradicció interna molt potent. La persona evitativa desitja connexió i intimitat com qualsevol altra persona, però quan s’apropa a aconseguir-la, alguna cosa s’activa per dins i l’empeny a allunyar-se.
Pot semblar sabotatge propi. I d’alguna manera ho és, però no conscient. És el sistema de protecció emocional fent la seva feina, tal com va aprendre a fer-la anys enrere.
En relacions de parella, això crea una dinàmica molt documentada en recerca: l’anomenada parella ansiós-evitatiu. La persona amb aferrament ansiós busca més proximitat; la persona evitativa, en sentir-se pressionada, s’allunya; l’ansiosa llavors intensifica la cerca; i l’evitativa s’allunya encara més. Un cercle que esgota els dos membres de la parella.
ES POT CANVIAR L’ESTIL D’AFERRAMENT?
Sí. Aquesta és la bona notícia, i és important dir-la amb claredat: l’estil d’aferrament no és un destí. És un punt de partida.
La neurociència ha demostrat que el cervell adult conserva plasticitat, és a dir, la capacitat de reorganitzar-se a partir de noves experiències. Les relacions reparadores —ja sigui amb una parella, una amistat profunda o un professional de la salut mental— poden modificar, amb el temps, els patrons apresos en la infància.
La psicoteràpia és un dels camins més eficaços per a les persones amb aferrament evitatiu. Aquestes ajuden a:
- Reconnectar amb la vida emocional pròpia
- Aprendre a tolerar la vulnerabilitat sense viure-la com una amenaça
- Construir confiança gradual en la disponibilitat dels altres
No es tracta de convertir-se en una altra persona, sinó d’ampliar el repertori: poder escollir quan apropar-se i quan mantenir distància, en lloc que sigui el patró el que decideixi per tu.
Entendre d’on venen els propis mecanismes de defensa és el primer pas per decidir, conscientment, si vols continuar usant-los igual o si estàs preparat per explorar una manera diferent d’estar en relació.
FONTS CONSULTADES
Ainsworth, M. D. S., Blehar, M. C., Waters, E., & Wall, S. (1978). Patterns of Attachment: A Psychological Study of the Strange Situation. Lawrence Erlbaum. Recuperat de: https://www.taylorfrancis.com/books/mono/10.4324/9781315802428/patterns-attachment-mary-ainsworth
Bowlby, J. (1969). Attachment and Loss: Vol. 1. Attachment. Basic Books. Recuperat de: https://dn760102.eu.archive.org/0/items/attachmentlossvo00john/attachmentlossvo00john.pdf
Mikulincer, M., & Shaver, P. R. (2007). Attachment in Adulthood: Structure, Dynamics, and Change. Guilford Press. Recuperat de: https://www.academia.edu/34596672/Attachment_in_Adulthood_Structure_Dynamics_and_Change_Mario_Mikulincer_PhD_Phillip_R_Sha_pdf
