19 maig L’ERROR NO ÉS EL PROBLEMA. EL PROBLEMA ÉS NO APRENDRE’N
EQUIVOCAR-SE ÉS LA CLAU DEL CREIXEMENT — EN L’ESPORT I A LA VIDA
Tots volem aprendre. Però ningú vol equivocar-se.
I aquí rau el problema.
Vivim en una cultura que celebra els resultats i oculta els errors. Que publica les victòries i esborra les caigudes. Que confon competència amb perfecció. I amb aquesta lògica, sense adonar-nos-en, hem construït un dels obstacles més grans per al creixement: la por de fallar.
Però la biologia, la psicologia i els millors entrenadors del món diuen exactament el contrari.
L’error no és un obstacle per a l’aprenentatge. És el mecanisme principal a través del qual aprenem.
EL QUE PASSA AL CERVELL QUAN T’EQUIVOQUES
Quan cometem un error, el sistema dopaminèrgic del cervell genera un senyal anomenat prediction error signal —senyal de predicció d’errada—. És la diferència entre el que esperàvem i el que ha passat. Aquesta diferència activa els circuits d’aprenentatge a l’estriat i el còrtex prefrontal, i és precisament el que obliga el cervell a actualitzar el seu model del món.
En altres paraules: sense error, no hi ha actualització. Sense actualització, no hi ha aprenentatge real.
El neurocientífic Robert Bjork, de la Universitat de Califòrnia, ha documentat durant dècades el que anomena desirable difficulties —dificultats desitjables—: les condicions d’aprenentatge que generen més errors a curt termini produeixen retencions molt més duradores a llarg termini. L’aprenentatge còmode sol ser aprenentatge superficial.
Hi ha un fenomen fascinant que els investigadors anomenen l’efecte hypercorrection: quan ens equivoquem en alguna cosa en la qual estàvem molt segurs, el cervell processa l’error amb molta més intensitat i el recorda millor. El cop d’humilitat té un valor neurobiològic.
I fins i tot hi ha una resposta elèctrica: l’error-related negativity (ERN), identificada en estudis d’electroencefalografia, és una ona cerebral que es produeix en menys de 100 mil·lisegons després d’un error. El cervell detecta que ha fallat abans que tu en siguis conscient. Estem literalment dissenyats per aprendre dels errors.
DOS ENTRENADORS. UNA MATEIXA VERITAT.
Pep Guardiola i el permís per arriscar-se
Pep Guardiola no és només un dels millors entrenadors de la seva generació. És un filòsof del procés. I el procés, per a ell, inclou necessàriament l’error.
“Lo que te hace crecer es la derrota, el error”, va dir en una de les seves declaracions més directes.
“Perdonaré que no acierten, pero no que no se esfuercen”, va proclamar en la seva presentació com a entrenador del Barça. Aquí rau tot. La falta de risc és imperdonable. La falta d’encert, no.
“No hay nada más arriesgado que no arriesgarse”.
“La herramienta más educativa que yo he tenido ha sido a través del deporte. Allí he aprendido a aceptar la derrota, que otro es mejor, a levantarme después de no haber hecho bien las cosas, esforzarme para hacerlo mejor”.
I quan algú li pregunta sobre el procés de construir un equip, Guardiola respon amb una honradesa poc habitual en l’alt rendiment: “En el proceso siempre hay muchas dudas, muchísimas, lo único que vale la pena es la convicción de tener una idea”.
El missatge és clar: no es tracta de no tenir dubtes ni de no cometre errors. Es tracta de tenir prou convicció per continuar malgrat ells.
Toni Nadal i com preparar per a la dificultat, no per a la comoditat
Si Guardiola representa la filosofia del procés col·lectiu, Toni Nadal —entrenador i oncle de Rafael Nadal durant 27 anys— representa la filosofia de la forja individual. I en tots dos casos, l’error és un ingredient imprescindible.
“Tenemos un miedo atroz a la frustración. Uno tiene que ser consciente de que las cosas cuestan y todos, desde Messi a Federer pasando por Rafa Nadal, tienen fracasos. Hoy en día parece que eso no es lo que tiene que regir sino ganar todo y no perder nunca. Así se frustra más a la gente”.
Toni Nadal no entrenava Rafa per guanyar còmodament. L’entrenava per sobreviure la dificultat. Buscava pistes de tenis dolentes on jugar no fos còmode. Quedaven per entrenar dues hores i anava allargant els entrenaments, mitja hora més, i una altra mitja. Tot això feia que millorés la capacitat de resistència.
La seva filosofia es resumeix en una sola idea: “La frustración viene de una sobrevaloración personal”. En lloc de lluitar per allò que volem treballant-hi, esperem que gairebé caigui del cel, i quan no passa ens frustrem.
L’error és part del treball. El treball és part del talent. I el talent, sense caràcter per aguantar la dificultat, no arriba a cap lloc.
LA PRÀCTICA DELIBERADA: ON L’ERROR ÉS EL PUNT
Anders Ericsson, psicòleg de la Florida State University i autor de Peak, va demostrar que la pràctica deliberada —la que realment genera expertesa— requereix operar constantment al llindar de la competència. Allà on els errors són freqüents.
Els experts no practiquen allò que ja saben. Practiquen allò que falla.
Un tenista d’elit no repeteix indefinidament els cops que domina. Treballa obsessivament els seus punts febles, aquells que produeixen errors continus, fins que la zona de confort es desplaça. En natació, els entrenadors d’alt nivell analitzen cada error tècnic de cada nedador com si fos informació preciosa —perquè ho és. L’error és dada, no drama.
I hi ha una paradoxa poderosa: els millors tiradors de penals fallen més en entrenament que els mediocres, precisament perquè practiquen des de la dificultat màxima.
LA TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ: EL PONT ENTRE L’ERROR I L’APRENENTATGE
No n’hi ha prou amb cometre errors. Cal poder-los suportar el temps suficient per processar-los.
La frustració és la resposta emocional al gap entre el que esperàvem i el que ha passat. És inevitable. El que no és inevitable és el que fem amb ella.
Davant d’un error, hi ha tres respostes possibles:
- Evitació → no torno a intentar-ho → no aprenc i redueixo el meu món possible.
- Rumia → m’obsessiono amb l’error, em jutjo duríssimament → tampoc aprenc, i a sobre em faig mal.
- Processament → reconec l’error, n’extrac informació, continuo → aprenc i creixo.
La tolerància a la frustració no és absència d’emoció. No és indiferència. És la capacitat de contenir el malestar el temps suficient per poder preguntar: “Què em diu això?” en lloc de “Quina merda sóc” o “Ja mai més torno a intentar-ho”.
I això s’entrena. Tant en nens com en adults.
La psicòloga Kristin Neff, de la Universitat de Texas, ha demostrat que l’autocompassió —tractar-nos amb la comprensió que oferiríem a un amic que ha fallat— redueix la resposta defensiva davant l’error i augmenta la capacitat d’aprendre’n. No és debilitat. És la condició prèvia per a la millora.
Carol Dweck, de Stanford, ho va articular fa dues dècades amb el concepte de growth mindset: les persones que interpreten l’error com a informació sobre com han fet les coses (atribució interna i controlable) aprenen. Les que l’interpreten com a veredicte sobre qui són (atribució estable i global) s’estanquen.
La bona notícia: la mentalitat es pot entrenar.
A LA VIDA, FORA DE LA PISTA
En l’esport, el feedback és immediat: el gol entra o no entra. A la vida, el feedback és lent, ambigu i sovint inexistent. Però el principi és exactament el mateix.
En la criança. Claudia Mueller i Carol Dweck van demostrar el 1998 que la manera com reaccionem davant els errors dels nostres fills determina el tipus de persones que seran. Lloar l’esforç (“has treballat molt”) produeix infants més resilients que lloar la intel·ligència (“ets molt llest”). En el primer cas, l’error és part del procés. En el segon, és una amenaça a la identitat.
En la feina. Amy Edmondson, de Harvard Business School, va identificar la seguretat psicològica com el factor número u dels equips d’alt rendiment —per davant del talent individual, els recursos o l’estratègia. I la seguretat psicològica és, en essència, la llibertat de cometre errors sense por al judici. Les cultures que penalitzen l’error produeixen empleats que no innoven, que oculten problemes i que prenen menys riscos. Exactament el contrari del que necessita qualsevol organització que vulgui créixer.
En les relacions. L’error en una relació —dir el que no toca, no estar quan cal, fer mal sense voler— és informació sobre necessitats no expressades, límits no establerts, expectatives no compartides. La diferència entre les relacions que creixen i les que s’estanquen sovint no és l’absència de conflicte sinó la capacitat de reparació. Equivocar-se i reparar construeix confiança. No equivocar-se mai és impossible. Però fingir que no ens hem equivocat destrueix.
EL CANVI DE NARRATIVA
El repte no és eliminar els errors. El repte és canviar la relació que tenim amb ells.
Una cultura que demonitza l’error produeix persones que no proven, organitzacions que no innoven, esportistes que no arrisquen, infants que prefereixen semblar llestos, més aviat que aprendre de debò.
Una cultura que entén l’error com a informació necessària, com a part inevitable del procés, com a senyal que estàs operant al límit del teu potencial —on l’aprenentatge real succeeix— produeix exactament el contrari.
I el teu cervell, cada vegada que falla una predicció, activa els circuits que et fan créixer.
L’error no és el problema.
El problema és no saber-ne res.
FONTS CONSULTADES
Bjork, R.A. (1994). Memory and metamemory considerations in the training of human beings. A J. Metcalfe & A. Shimamura (Eds.), Metacognition: Knowing about knowing. MIT Press.
Butterfield, B., & Metcalfe, J. (2001). Errors committed with high confidence are hypercorrected. Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory, and Cognition, 27.
Dweck, C.S. (2006). Mindset: The New Psychology of Success. Random House.
Dweck, C.S., & Mueller, C.M. (1998). Praise for intelligence can undermine children’s motivation and performance. Journal of Personality and Social Psychology, 75.
Edmondson, A.C. (1999). Psychological safety and learning behavior in work teams. Administrative Science Quarterly, 44.
Ericsson, K.A., & Pool, R. (2016). Peak: Secrets from the New Science of Expertise. Houghton Mifflin Harcourt.
Gehring, W.J., Goss, B., Coles, M.G.H., Meyer, D.E., & Donchin, E. (1993). A neural system for error detection and compensation. Psychological Science, 4.
Neff, K.D. (2011). Self-Compassion: The Proven Power of Being Kind to Yourself. William Morrow.
Neff, K.D. (2003). Self-compassion: An alternative conceptualization of a healthy attitude toward oneself. Self and Identity, 2.
Toni Nadal. Entrevista a la plataforma Mejor Conectados (Telefónica). Extret del lloc web següent: https://mejorconectados.com/toni-nadal-superar-miedo-fracaso/
Toni Nadal. Conferència a la jornada de Resiliència, Ibermática Industria. Extret del lloc web següent: https://ingenieriasamat.es/blog/la-resiliencia-una-leccion-de-toni-nadal/
Toni Nadal. Ponència al primer congrés LQDVI Corporate (Lo Que De Verdad Importa). Extret del lloc web següent: https://www.reasonwhy.es/actualidad/toni-nadal-charla-congreso-lo-que-de-verdad-importa-excelencia-entrena-cada-dia
Toni Nadal. Entrevista a BBVA Aprendemos Juntos. Extret del lloc web següent: https://aprendemosjuntos.bbva.com/especial/nadie-triunfa-solo-por-su-talento-inicial-toni-nadal/
Pep Guardiola. Declaracions recollides a ToreoWeb i Mundi Frases. Extret del lloc web següent: https://www.toreoweb.mx/las-mejores-frases-motivacionales-de-pep-guardiola/ i https://www.mundifrases.com/frases-de/pep-guardiola/
