09 febr. NEUROPSICOLOGIA DE L’AMOR: QUÈ PASSA AL CERVELL QUAN ENS ENAMOREM
Sant Valentí és una ocasió perfecta per explorar el que la neurociència i la neuropsicologia ens diuen sobre una de les experiències humanes més universals: l’amor romàntic. L’enamorament no és només una metàfora poètica, sinó un procés que involucra canvis físics i químics al cervell que afecten la nostra manera de pensar, sentir i comportar‑nos.
1. L’AMOR COM A EXPERIÈNCIA NEUROBIOLÒGICA
Quan una persona es queda enamorada, s’activen sistemes cerebrals que també estan implicats en la recompensa i la motivació. Aquesta activació es produeix especialment en estructures com l’àrea tegmental ventral (VTA) i el nucli accumbens, components clau del sistema de recompensa del cervell que alliberen dopamina, una substància associada amb plaer i motivació. Això explica per què l’enamorament pot generar una eufòria intensa i un fort enfocament cap a l’altra persona, de manera similar a l’activació observada amb substàncies addictives.
A més de la dopamina, altres neurotransmissors i hormones contribueixen a l’experiència amorosa. L’oxitocina, sovint anomenada l’“hormona de l’afecte”, s’allibera en moments d’intimitat com abraçades, petons o sexe, i promou el vincle, la confiança i la sensació de seguretat en la relació. La vasopressina està implicada en l’establiment d’unió i l’aferrament a llarg termini.
Curiosament, en les fases inicials de l’enamorament els nivells de serotonina poden disminuir, la qual cosa s’ha relacionat amb pensaments obsessius i la intensificació de la fixació cap a la parella, un fenomen que s’ha comparat amb aspectes observats en trastorns obsessiu‑compulsius.
2. ETAPES DEL PROCÉS AMORÓS I ELS SEUS CORRELATS CEREBRALS
Els investigadors proposen que l’amor es pot dividir en tres fases principals: desig, atracció i apego.
- Desig: impulsat per hormones sexuals com testosterona i estrògens, que motiven la recerca de contacte físic.
- Atracció: associada amb la dopamina i norepinefrina, que generen excitació, eufòria i alegria intensa.
- Apego: caracteritzat per nivells elevats d’oxitocina i vasopressina, que sostenen la confiança i l’estabilitat en una relació a llarg termini.
A més, estudis d’imatge cerebral indiquen que diferents tipus de vincle (per exemple, amor maternal versus amor romàntic) impliquen xarxes neuronals similars, però també especialitzades, el que reflecteix la complexitat i plasticitat del cervell en les relacions afectives.
3. IMPACTE EMOCIONAL I COMPORTAMENTAL DEL “CERVELL ENAMORAT”
Les reaccions neuroquímiques que s’activen en l’amor poden influir en la manera com fem eleccions i percebem riscos. L’activació del sistema de recompensa no només genera plaer, sinó que també pot condicionar la regulació emocional i la priorització de la relació davant d’altres estímuls.
També és important notar que la química cerebral de l’amor no es limita a les primeres etapes: amb el temps, la dopamina disminueix respecte a l’inici i les hormones de vincle (com l’oxitocina) contribueixen a consolidar l’afecte i la cooperació entre parelles. Aquest canvi reflecteix una transició de l’excitació inicial cap a un vincle estable i durador.
4. NEUROPSICOLOGIA, SALUT I BENESTAR AFECTIU
A més dels efectes emocionals, les reaccions amoroses tenen implicacions per a la salut. L’activació de circuits de recompensa i vinculació s’ha associat amb la reducció de l’estrès i una millor regulació emocional. L’oxitocina i la connexió social també s’han vinculat a beneficis com una menor ansietat i una millor resposta immunitària, tot contribuint al benestar global.
CONCLUSIÓ
L’amor romàntic no és només una experiència subjectiva o cultural; és un procés neurobiològic complex que implica la interacció de diversos neurotransmissors, hormones i regions cerebrals. Des de l’eufòria de la dopamina fins al vincle profund format per l’oxitocina, el cervell humà construeix i manté els llaços afectius que formen part essencial de la nostra vida emocional i social. Comprendre aquest “cervell enamorat” no només ens ajuda a explicar per què ens sentim com ens sentim, sinó també a promoure relacions saludables basades en la confiança, la comunicació i el suport mutu.
FONTS CONSULTADES
Esch, T., & Stefano, G. B. (2005). Love and stress: central nervous system signaling and reward mechanisms. Cognitive, Affective, & Behavioral Neuroscience. Springer Nature. https://link.springer.com/article/10.3758/s13415-025-01333-w
Marazziti, D., et al. (1999). Neurochemistry of human romantic love: a review. PMCID (Ethnopharmacology of Love). https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/30026695/
Pacific Neuroscience Institute. (2025). The neuroscience of love and connection. https://www.pacificneuroscienceinstitute.org/blog/brain-health/the-neuroscience-of-love-and-connection/
Societat Espanyola de Neurologia. (2026). Amor i fidelitat tenen base neurològica. ARA. https://www.ara.cat/societat/amor-fidelitat-neurologica-que-canviar_1_2514954.html
Harvard Medical School. (2015). Love and the brain. https://hms.harvard.edu/news-events/publications-archive/brain/love-brain
