PER QUÈ EM COSTA TANT OBLIDAR UNA RELACIÓ?

Et desvetlles a les nits pensant que ha passat entre vosaltres? Per què no entens per què ha marxat amb algú altre? O perquè no has tret aigua clara dels motius de la ruptura? Per què encara no t’ha deixat clar que havíeu trencat? O pitjor encara, perquè hi ha alguna cosa entre vosaltres, però mai passa a ser una relació… No et preocupis, és una reacció normal i molt humana. Es tracta d’una tensió psicològica explicada per la teoria de la tasca interrompuda, també coneguda com l’efecte Zeigarnik.

Nascuda el 1901 a Prienai, una localitat de l’actual Lituània encara formant part de l’imperi rus en aquell temps, Bliuma Zeigarnik va ser una de les primeres dones russes a assistir a la universitat. Per elaborar la seva teoria, Zeigarnik va prendre una de les idees centrals de la teoria del camp de Kurt Lewin, pioner de la psicologia social, segons la qual tota persona és un camp d’energia complex definit per tensions psicològiques que actuen com a font d’energia que fonamenten el comportament, de manera que la tensió psicològica s’allibera quan s’assoleix l’objectiu del comportament esmentat.

Així mateix, la psicòloga, arran d’una anècdota en una cafeteria, on es va adonar que un cambrer tenia millors records de les comandes encara no pagades. Tot i això, després d’anar-hi vàries vegades més, es va adonar que en completar la tasca i després que tots haguessin pagat, no va poder recordar més detalls de les comandes. Així doncs, desprès de varis estudis, va concloure que si s’interromp una tasca mentre el subjecte encara està connectat a ella, es manté la tensió psicològica.

Dit d’una altra manera, el cervell humà no pot oblidar les tasques que va començar i no va poder completar. Fins i tot si ha aconseguit acabar altres tasques, sempre tendirà a centrar-se en allò que no ha acabat. Conscient al principi, aquest mecanisme esdevé inconscient a mesura que perdura en el temps; l’esmentada tasca inacabada es manté latent en la ment de la persona fins que se n’adona.

En l’entorn actual, amb la nova configuració de les relacions virtuals, moltes persones flirtegen durant mesos amb l’altre, sense per això acabar en una relació seriosa. És a dir, que desitgem algú, però no assolim establir una relació amb aquesta persona, per raons alienes al nostre control. El nostre cervell queda doncs enganxat en una missió que no s’acompleix. Tasca inacabada, que genera que el cervell s’hi focalitzi i ens animi a completar la missió (de vegades fins a l’obsessió).

Una altra manifestació de l’efecte Zeigarnik té lloc en el context d’una ruptura. Es viu una relació romàntica, però en el moment de la ruptura, si un trenca la relació sense donar explicacions a l’altre, és una aposta segura perquè a aquest últim li costi oblidar. Aquí, ocorre que el procés de separació que no s’ha acabat del tot, provoca que per la persona, la història d’amor no tingui un final definit.

Un altre aspecte d’aquest fenomen, mostra que el cervell humà no aprecia l’ambigüitat, creant ansietat en l’individu en qüestió i, finalment, provoca l’efecte Zeigarnik. En un altre estudi complementari de Schiffman i Greist-Bousquet mostren que l’ansietat després de la ruptura apareix quan no podem concretar alguna cosa, quan no entenem què està passant; i quan la informació que ens dona l’altre és ambigua. Això explica que, en alguns casos de ruptura sobtada, la persona abandonada té moltes dificultats per oblidar-se del seu ex. 

D’aquí la necessitat d’un tancament cognitiu explícit per superar adequadament la ruptura.

L’efecte Zeigarnik té un aspecte emocional associat. Quan hem viscut plenament una situació i hem expressat plenament l’emoció, podem passar a una altra etapa; al contrari, si no hem pogut completar del tot aquest acte, pot quedar en la nostra memòria. Després d’una decepció amorosa, algunes persones no es permeten sentir tristesa, ràbia o qualsevol de les emocions negatives associades.

Tanmateix, quan aquestes emocions no s’evacuen de manera saludable, és com si aquests deures emocionals no s’haguessin finalitzat, i queden en la nostra consciència sense poder oblidar. El fet de contenir les emocions fa que el dol de la relació sigui interminable, i l’oblit de l’altre, inabastable.

Tot i que els estudis de Zeigarnik han estat llargament debatuts, segurament, molts de vosaltres que heu viscut una relació que ha acabat sense poder comprendre perquè, o que ha acabat sense explicacions, de cop, us ajudarà a entendre que us va passar o que us està passant.

El nostre cervell necessita posar punt final, tancar etapes cercant la informació necessària que produeixi en nosaltres la sensació de culminació. Si no és el cas, estarem torturant-nos cada dia amb pensaments obsessius, ja que la porta continua sense tancar-se per manca d’informació pertinent.

Per això, per donar per acabada una relació i que no suposi un trauma indefinit, hem de tenir la sensació de fi d’etapa, mai no es pot acabar una relació tenint la sensació que es pot tornar, perquè no deixarem descansar a la nostra ment. La solució passa doncs per intentar, d’una manera o altra, fer un tancament definitiu de la relació. Si l’altra persona no us dona l’explicació, s’esquiva o fa el ronso, el millor és que vosaltres mateixos busqueu els propis recursos per poder fer un tancament definitiu a la relació.